Els dos documentals

Al sortir del cinema estava totalment trasbalsat. El documental "una veritat incòmoda" em va fer veure que estic fent malbé el planeta amb les emissions de CO2 del meu cotxe i dels aparells elèctrics de casa meva. No podia estar equivocat, un premi Oscar de Hollywood l’avalava, a més d’haver estat vicepresident d’Estats Units. Fins i tot, va estar a punt de ser president, però va perdre contra George Bush per molt poc. Si, definitivament, Al Gore tenia raó: el CO2 està escalfant el planeta i alguna cosa havia de fer. Però un dia les coses van canviar.

Una setmana desprès va caure a les meves mans un altre documental. “Mira’t això, canviaràs d’opinió”, em va dir el que me’l va passar. Es titulava “la gran mentida del canvi climàtic”. Li vaig dir que me’l miraria, però que segurament no canviaria d’opinió. Una hora i mitja desprès, estava, de nou, totalment trasbalsat. El culpable ara no era el CO2, si no el Sol i les seves taques. Però tenien que estar equivocats, eren pocs els que defensaven aquesta absurda teoria, a més a més, a Al Gore li acabaven de donar un premi Nobel per defensar el planeta del CO2, i aquests tampoc podien estar equivocats.... o potser si?

Per acabar de convèncer-me de que tenien raó els que defensaven les teories del CO2, vaig començar a buscar informació i contrastar-la. Quan més buscava, més nerviós em posava, ja que cap explicació sobre el CO2 em convencia, al contrari, vaig començar a pensar que podria ser mentida. Les explicacions del Sol em van satisfer més, i la meva opinió va començar a canviar. Per acabar de convèncer-me, aquell hivern va batre tots els rècords de temperatures baixes en 50 anys, tot coincidint amb una alta concentració de CO2 i una baixa activitat solar. Al meu cap tot em quadrava, definitivament havia de ser el Sol i no el CO2 el causant de les variacions tèrmiques.

Va ser llavors quan un neguit em va assaltar aquella nit on vaig decidir creure amb el Sol. Els premis Oscar de Hollywood i els Nobel no podien estar equivocats, tenien massa prestigi per estar-ho, i si li havien donat a Al Gore era perquè havien de tenir raó. Jo estava confós, no volia creure que tot allò estava manipulat, que s’havien precipitat en donar uns premis a una teoria que no estava del tot demostrada i de la que molts científics discrepen cada cop més. Jo tenia que estar equivocat, sense cap mena de dubte, i vaig decidir continuar buscant fins acabar de decidir per quina teoria em decanto: la del premiar Al Gore i el seu CO2, o la del Sol i els seus pocs seguidors.

La recerca encara no l’he aturada, cada dia busco i remeno per buscar nous estudis i dates que m’acabin de convèncer.... Porser un dia la trobaré, però, mentrestant, crec que seguiré fent la meva vida acomodada de la mateixa manera que ho està fent Al Gore. Perquè, si ell no predica amb l’exemple de la austeritat creient amb el CO2, perquè ho he de fer jo si no n’estic del tot convençut? O no?