L'emperador i el rossinyol

La Tecnologia molts cops intenta imitar a la natura i quasi mai ho aconsegueix. Aquesta fàbula de Hans Cristian Andersen és un exemple.

Hi havia una vegada un emperador que cada nit sortia a la terrassa del seu palau a escoltar el cant d’un rossinyol. Era un cant molt melodiós que alegrava a l’emperador. Tothom coneixia aquesta afició pels cants dels ocells de l’emperador, i algú va pensar que el podia complaure.

Un dia, per l’aniversari de l’emperador, li van fer un regal molt especial. Es tractava d’un rossinyol mecànic. Quan el van posar en marxa, va emetre uns sons que imitava a la perfecció al rossinyol de debò. L’emperador n’estava encantat, ara podria escoltar un rossinyol sense haver d’esperar a la nit, ho podria fer quan volgués.

Dia rere dia, hora rere hora, el mecanisme nou de l’emperador no parava mai de sonar. De fet, va deixar d’acudir a la seva cita amb el rossinyol, ja no li feia falta per a res.

Un dia, l’emperador va sentir un criat que xiulava una cançó que li era molt familiar.

-         Què cantes, criat?- li va dir.

-         És la cançó del rossinyol mecànic, sa majestat- va contestar.

-         Com és que te la saps?

-         És que sempre canta la mateixa. Tota la cort se la sap.

-         Sabries cantar-me la cançó del rossinyol que venia cada nit?

-         Oh! Això és impossible. El rossinyol de debò cantava cada dia una melodia diferent.

Aquella nit, l’emperador va sortir a la terrassa, però el rossinyol no hi era. Va decidir marxar al veure que ja no el necessitava per a res al ser substituït per un mecanisme. L’emperador va avorrir l’aparell mecànic i va emmalaltir. El metges van dir que estava deprimit, que trobava a faltar alguna cosa. Van pensar que anant a buscar el rossinyol el curaria, i així ho van fer. Van enviar emissaris per tot l’imperi per trobar al rossinyol. I una nit, quan l’emperador estava més malalt que mai, el rossinyol va tornar i va cantar per al seu senyor. L’alegria de l’emperador va ser tant gran que es va recuperar de seguida.

El mecanisme el van trencar i va decidir tornar a la vella costum d’escoltar al seu rossinyol per les nits. L’alegria era doble, no només per escoltar una melodia diferent, si no per la emoció que sentia en l’espera que representava l’arribada de la nit. Al cap i a la fi, les coses bones es fan esperar... o no?