El primer bombardeig nuclear el 1945 sobre objectius civils en la història de la humanitat a Hiroshima i Nagasaki, va implicar la rendició del Japó davant les forces aliades a la Segona Guerra Mundial. Amb el córrer del temps, les imatges d'alguns supervivents d'aquell holocaust nuclear, que caminaven desorientats, amb els seus cossos cremats i amb els globus oculars rebentats i penjant sobre les seves galtes van produir una reacció de fàstic i repulsió entre els japonesos. Així va néixer el Butoh o "la dansa cap a la foscor".
Alguns el classifiquen com un pas intermedi entre la dansa i el teatre. Un dels creadors del Butoh, Tatsumi Hijikata pensava que el seu art tenia el propòsit de recobrar el cos primigeni, "el cos que ens ha estat robat". Hijikata i la seva obra homo eròtica Kinjiki (“Colors Prohibits”) van escandalitzar la comunitat artística nipona el 1959, la que llavors conreava formes occidentals de ball. El mateix Hijikata va presentar diverses obres considerades repulsives i que mai no s'havien vist al Japó de postguerra ni a cap altra part del món. En una d'elles ballava amb els ulls desorbitats, una faldilla rosada i un penis metàl·lic de grans proporcions lligat al seu pubis. Així Hijikata, junt amb l'altre fundador del Butoh cridat Kazuo Ohno van donar un tomb de 180 graus desenvolupant una representació única del cos en moviment, que va desafiar el convencional i que avui es coneix al món sencer.
La idea del Butoh és impactar a l’espectador, i ho aconsegueix amb cossos grisos seminus i moviments lents angoixants. No és fàcil entendre aquesta mena d’art, però res millor que comprovar-ho que amb un vídeo on es pot veure un exemple d’aquesta dansa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada